QUÈ ÉS LA LUDOPATIA ?

La Ludopatia és un trastorn reconegut per l'Organització Mundial de la Salut (O.M.S.) que el recull en la seva Classificació Internacional de Malalties l’any 1992.però aquesta no fou la primera vegada que , com a categoria diagnòstica i amb el nom de joc patològic ,es reflectí en els àmbits professionals, ja al 1980, en el Manual Diagnòstic i Estadístic (DSM-III) de l’Associació Americana de Psiquiatria (APA) ,es plantejava la seva definició i alguns criteris diagnòstics.

Evidentment l’existència del trastorn apareix fa molts segles, probablement amb l’activitat d’apostar de manera habitual a jocs d’apostes on els resultats podien donar-se amb una certa rapidesa i per tant el reforç positiu o negatiu del jugador també, però la classificació i les diferents definicions han necessitat de l’extensió del trastorn, de la demanda d’atenció pels ciutadans i de la presència d’un poder científic disposat a fer-ho.

La Ludopatia és un trastorn reconegut per l'Organització Mundial de la Salut (O.M.S.) que el recull en la seva Classificació Internacional de Malalties l'any 1992.però aquesta no fou la primera vegada que , com a categoria diagnòstica i amb el nom de joc patològic ,es reflectí en els àmbits professionals, ja al 1980, en el Manual Diagnòstic i Estadístic (DSM-III) de l'Associació Americana de Psiquiatria (APA) ,es plantejava la seva definició i alguns criteris diagnòstics.

Des de l’APA aquest trastorn s'enquadrava en els trastorns del control dels impulsos no classificats en altres categories i es descrivia com una conducta de joc desadaptada, persistent i recorrent, que alterés la continuïtat de la vida personal, familiar o professional.

Enguany, amb l’experiència que existeix a diferents països , ens agradaria desenvolupar una definició més encabida al model d’addicció que , ens sembla, explica millor que ha passat a Catalunya i Espanya en els darrers anys amb uns fenòmens que es fan palesos a qualsevol observador.

1-L’augment exagerat en la demanda d’atenció per problemes amb alguns jocs d’apostes.
2-L’augment del número d’afectats que reflexen alguns estudis científics .
3-L’augment de les quantitats desproporcionades, que han acabat gastant els ciutadans en alguns jocs d’apostes legals, els darrers vint anys .

Podem afirmar, fins ací, que la Ludopatia és un trastorn del comportament, entenent el comportament com l’expressió de la psicologia de l’individu, que consisteix en la pèrdua de control en relació amb un joc d’apostes o més, això incideix tant en les dificultats que suposa per l’individu deixar de jugar quan està apostant, com mantenir-se sense apostar definitivament en aquell joc o en altres, i aquestes dificultats segueixen un model addictiu en la majoria dels casos, tant en la manera en com s’adquireix o manté el trastorn, com en les distorsions de pensament, emocionals i comunicacionals que provoca i ,desgraciadament ,en els efectes desastrosos en les relacions familiars i amoroses del jugador .

És a dir, per la seva etiologia, pel seu curs ,pel seu pronòstic i per les variables implicades, el joc patològic o Ludopatia és una addicció en la majoria dels casos, i això comporta parlar de malaltia crònica. Se’n surti millor o pitjor, el jugador fàcilment tindrà problemes amb les apostes per que activarà memòria, vivències, esquemes d’acció i una estructura addictiva, tot i jugant a altres jocs, que havia desenvolupat amb el trastorn i que no es pot esborrar.

Que ,alguns jocs d’apostes, tinguin una capacitat tant exagerada d’afectar a ciutadans de tot tipus, no discrimina en edat, sexe, nivell cultural, nivell econòmic, personalitat, classe social, estructura genètica …facilita la nostra convicció envers el seu potencial addictiu davant les persones que aposten habitualment.

Per exemple, una temporada jugant més de dos o tres cops per setmana a jocs com les escurabutxaques, bingos o casinos, suposa al voltant del 98 % dels comportaments de inici en el joc, respecte de les demandes d’atenció que hem rebut en els darrers 10 anys.

PERQUÈ MALALTIA I NO VICI ?

Tot i l’acceptació i promoció social de l’activitat, diguem-ne proculturalitat, que genera una imatge dels jocs d’apostes com a activitats d’esbarjo, diversió, distracció i envoltades d’alegria i fortuna, com si no provoqués efectes en la salut mental dels participants, podem senyalar una primera contradicció; Les autoritats en prohibir el seu ús a menors d’edat ja accepten, implícitament, la perillositat dels jocs esmentats i això desmunta moltes explicacions i intents d’atribuir tota la responsabilitat al jugador, com a únic responsable del trastorn que pateix, sigui a nivell social emprant el terme viciós per descriure al malalt, sigui al.legant estudis “científics”, estadístics o raonaments jurídics, per part de beneficiaris de l’activitat o les pròpies administracions.

Si reflexionem sobre la terminologia viciós podem arribar a la conclusió que està carregada de prejudicis, fins poder-se emprar com insult, referits a un comportament o actitud que no s’accepta socialment, que té molta càrrega moral sobre allò que, ja ve d’antic, era pecat pel plaer que produïa , però si li traiem tanta càrrega subjectiva i comencem per demanar als ciutadans exemples d’allò que entenen per vici , trobarem molts problemes de coincidència. Amb el fumar s’entendrà molt bé, hi ha gent per qui fumar ja és un vici només fent-ho una sola vegada, encara que sigui a les bodes, en festes esporàdiques... per altres si es fa periòdicament, d’altres si es fuma més de quatre cigarretes diàries, d’altres un paquet o dos.

En el cas del joc, la consideració s’amplia no només al número de vegades que es juga ,s’inclou la quantitat que podria o hauria de jugar, on tornem a ensopegar amb el subjectivisme, si més de mil ,si més de 5000,si està alterat o no, si depèn de quan guanya al mes, de quin patrimoni té, ... és a dir, raons diferents que sovint sense saber-les no seran cap problema per qualificar al jugador de viciós, però que objectivament tant poden estar referint-se a un jugador sense cap problema important com a un addicte ben malalt i degradat en el seu comportament.

Per això la nostra perspectiva sobre aquesta terminologia serà, a falta d’estudis més pregons d’anàlisis categorials, que el vici només és una opinió subjectiva i pejorativa sobre determinades activitats relacionades amb l’obtenció de plaers, i històricament a la religió, amb el pecat.

Pot servir per culpabilitzar o estigmatitzar a l’individu, de fet molts jugadors ho utilitzen per negar la necessitat de lluitar contra el trastorn, però en cap cas és una qualificació realista de la situació en la que es troben els jugadors, ni quan no tenen cap problema amb el joc, ni quan comencen a tenir problemes més o menys importants, ni quan tenen prou àrees afectades a nivell personal per diagnosticar-los com a jugadors patològics.

No parlarem dels criteris diagnòstics per que entenem que són precisament els professionals qui els han d’emprar, però és evident que cal donar una orientació del procés i les afectacions que més sovint hem trobat en la pràctica clínica, sense pretendre ser exhaustius, per que cadascú s’identifiqui o s’ubiqui en quina situació està ,encara que sigui fent analogies.

COM S'ARRIBA A TENIR PROBLEMES AMB EL JOC ?

Podem il•lustrar un exemple general i habitual ,segons allò que interpretem del testimoni de milers de jugadors, de com ha anat el procés en que han acabat tenint problemes amb el joc.

No diferenciem entre que els problemes siguin continuats o recurrents, això és de tant en tant, el problema pot ser-hi en un cas o en l’altre , tot i que el nivell de degradació pot variar en funció d’altres variables que portin a situacions de desesperació o endeutament fins provocar , per exemple, la demanda d’ajuda o el descobriment per part de la família.

Habitualment el jugador s’inicia al joc mitjançant una situació social determinada on amics, familiars o companys de feina, proposen apostar de manera puntual a la màquina, anar a fer una celebració al bingo o al casino, seguir amb una tradició familiar d’apostar combinacions de dates a la primitiva...,per exemple.

Igualment és fàcil que aquells qui sovint estan en contacte als bars, amb les escurabutxaques, es puguin iniciar sols en la dinàmica del joc, en haver vist com altres treuen el premi, per distreure’s si estan avorrits, per que tenen temps esperant altres activitats i , sobretot, en no interpretar que el que fan sigui gaire perillós.

En el termini de 2 mesos a cinc anys, aquests jugadors que s’inicien en el joc hauran passat a ser jugadors habituals en un percentatge molt gran i poc estudiat ,encara que siguin pocs els premis que els hagin tocat i/o interpretant que no perden gaire ,o també que en el bingo o al casino o al bar tenen un cercle de relacions que els complau, entre d’altres raonaments i sempre ben creguts que la situació de joc no se’ls escapa de les mans .

Però hauran flexibilitzat tant els seus prejudicis, sobre què no farien respecte al joc, que s’haurà passat, per exemple , de gastar a les escurabutxaques el canvi de l’esmorzar, dinar, cafè o cervesa , fossin 25, 50, 100 PTA a jugar ,habitualment en solitari, canvis de 1000, 2000 o 5000 PTA, extrem que no s’hagués permès quan jugava ocasionalment a les màquines.

Aquest nivell de joc es pot mantenir segons cada cas particular ,més o menys d’amagat, però implica una afectació directa en relacions afectives i de confiança que comportarà de manera continuada a l’engany, sigui mentint o amagant l’existència dels diners que juga.

Alhora la preocupació per no ser descobert , el desig o la necessitat de recuperar, de treure importància al problema, de fotre a la màquina, a d’altres jugadors o als beneficiaris de l’activitat, i el convenciment de que pot sortir-se’n tot sol, amb les mateixes estratègies de tancament en ell mateix que l’han culpabilitzat i avergonyit, tot això plegat mantindrà al jugador en la seva addicció.

Tant se val tot l’esforç i la repressió que pugui assumir en els seus intents per deixar de jugar, acabarà apostant en un intent de demostrar-se a ell mateix que torna a controlar , a ser una persona “normal” i que el trastorn no té justament en aquells moments la importància que tenia per que ja fa ,setmanes ,mesos o anys que no juga.

Torna a recaure, amb episodis que sovint augmenten la intensitat , segons intervinguin altres factors, per exemple :

• La disponibilitat de diners del jugador i el control que existeixi a nivell familiar.
• Accentuació de les il•lusions de control i incapacitat recuperar la pèrdua de consciència de la seva situació de joc en actiu .
• Aparició de problemes, com passa normalment a la vida , que accentuïn el seu tancament i la negació del problema, fent servir el joc com una manera de defugir els problemes .

Serà més fàcil que el jugador es descobreixi per insolvència, endeutament, desesperació o de vegades només per casualitat, que no pas que pugui pensar i actuar de manera eficaç davant el trastorn.